Els tutti frutti i els hippie happy flowers

És trist, molt trist el que ens està passant. I el problema és ben nostre. Els tutti frutti únicament ens han de fer una ullada i ja tenen artilleria amb la que destrossar-nos. Trist. Molt trist que a més siguem nosaltres mateixos qui els assenyalem els objectius a batre. En aquest casos no hi conta la vella camaraderia. Tot és un campi qui pugui. Tothom es creu amb el dret de dir la seva, públicament! Som o no som un partit polític? De vegades, massa vegades, sembla que no. Que som la coalició de diversos crepuscles independents.

Crec que si volem jugar a primera divisió, hem de ser un equip de primera. I això passa per tancar files, com tot partit seriòs, davant situacions com les que estem visquem i protegir als nostres més enllà de les pròpies apreciacions, consciències personals o discussions de carrer. De ben poc serveix celebrar assemblees congressuals si no som capaços de creure i ser fidels a uns òrgans de direcció i unes línies ideològiques escollits i escollides democràticament per la majoria de la nostra militància. O és que les tanquem en fals?

I mentrestant els tutti frutti s’ho passen d’allò més bé tot observant com ens apunyalem públicament i, de pas, deixem sols, ben sols, als nostres representants davant l’acosament mediàtic que patim i patirem mentre siguem decisius per mantenir governs realment d’esquerres. Objectius per al seu encarnissament.

Decreixement

Els principals debats que es van erigir com protagonistes degut al finalment no realitzat transvasament del Segre van ser la planificació hidrològica, la solidaritat entre catalans, el savoir faire dels polítics…, però el tema estrella encobert de discussió, almenys per les terres de ponent, va ser el del decreixement.

El consum energètic va en augment, la qual cosa sembla una evolució raonable si s’entén que ens trobem en l’era de les tecnologies i atès que gairebé tot funciona amb electricitat. Però per altra banda, les reserves de petroli, que és la font energètica més emprada, estan disminuint a un ritme vertiginós i s’especula que a curt termini s’esgotaran totes les seves reserves.

D’aquí sorgeix la teoria del peak oil o zenit del petroli, una corba en forma de campana (corba de Hubbert) que indica que el consum de petroli arribarà a un màxim (que és la situació en que actualment ens trobem) i a continuació caurà en picat degut la seva desaparició.

A nivell global, la petjada ecològica és una manera de mesurar si el consum de qualsevol persona excedeix els recursos que la Terra ens té assignats per viure. És un indicador definit como l’àrea del territori ecològicament productiu (cultius, terres per pastar, boscos o ecosistemes aquàtics) necessaris per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població.

S’estima que la biocapacitat del planeta és de 1’7 hectàrees per cada habitant; si haguéssim de repartir el terreny productiu de la terra en parts iguals entre els més de sis mil milions d’habitants del planeta, a cadascú li correspondria 1’7 hectàrees per satisfer totes les seves necessitats durant un any. Actualment, el consum mitjà per habitant i any és de 2’8 hectàrees, conseqüentment, a nivell global, estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre, de manera que segons els nostres hàbits de comportament necessitem més d’un planeta.

Respecte el debat energètic, s’obren dos models a seguir: apostar per l’energia nuclear per mantenir el ritme consumista o bé modelar un sistema energètic amb una gran presència de les energies renovables i una reducció de consums. Referent al sistema de vida, apostar per llums de baix consum, transport públic en lloc de cotxes amb un sol passatger, compra de productes locals, reciclar…, són activitats que poden contribuir a reduir el sobreús dels recursos del planeta.

El Club de Roma és una organització amb seu a Zurich, formada per científics, economistes, polítics, periodistes, associacions internacionals…, que pretén promocionar un creixement econòmic estable i sostenible de la humanitat En 1968 es van reunir a Roma, d’aquí el nom, un grup de 35 persones de 30 països diferents per parlar dels canvis que s‘estaven produint en el planeta per conseqüència d’accions humanes. La seva tasca encara perdura amb la publicació d’informes sobre el decreixement i moltes corrents ideològiques com l’ecologia política són conseqüència dels seus treballs.

Potser ha arribat l’hora de seguir l’exemple que el Club de Roma va impulsar a nivell mundial i des de les terres de ponent elaborar un model que serveixi de ruta evolutiva per evitar que algunes regions de Catalunya morin per un creixement il·limitat i en canvi altres ho facin per un creixement sense futur. Que Lleida es converteixi en la capital agroalimentària de Catalunya podria ser el primer pas.

Exemples del que ha succeït a Barcelona amb la gran apagada elèctrica o l’esfondrament de terres durant les obres de l’AVE són signes que el creixement desmesurat no és quelcom sostenible per la natura ni per la salut humana. Barcelona és una ciutat referent a nivell mundial, però el ritme frenètic de vida, la contaminació atmosfèrica, la massificació…, no són paràmetres que entren dintre de la denominada qualitat de vida. La deslocalització i el creixement harmònic (a nivell poblacional i econòmic) de tot el territori català ha de ser un dels reptes dels propers anys.

Les dimensions de Barcelona obliguen a que arribi la MAT perquè l’alta tensió serà insuficient si continua creixent; no hem de permetre que des del cap de Creus fins el delta de l’Ebre un passeig marítim acompanyi la platja; s’ha de valorar la feina feta pels agricultors i ramaders malgrat no treballin dins un despatx ni vesteixin amb americana i corbata… Necessitem una nova visió en tots els àmbits de la societat per no hipotecar la vida humana.

PD: El decreixement no és un moviment oposat al creixement i l’evolució, només pretén acabar amb el créixer sense cap motiu lògic, el créixer per créixer, tot i que cal ser conscients que en un planeta finit no podem acceptar un model de creixement econòmic i energètic il·limitat.

Actualment, el francès Serge Latouche és la veu més popular i entesa sobre el tema, qui treballa a l’Institut d’Estudis Econòmics i Socials pel Decreixement Sostenible.

Dia Mundial del Reciclatge

Des d’una perspectiva ecològica, la teoria de les tres erres és una proposta àmpliament popularitzada per les entitats medi ambientals a fi d’apropar la societat vers un consum sostenible i responsable. S’entén com Consum Sostenible aquell que és medi ambientalment net, socialment just i econòmicament rentable i com Consum Responsable aquell que només es realitza per qüestions realment necessàries i en la mesura adequada.

Les 3 erres són: reduir, és a dir, no comprar o consumir productes o energia que no són necessaris; reutilitzar, que significa donar-li un nou ús a un producte que ja no s’utilitza i reciclar, que consisteix en emprar parts del producte en el procés de fabricació d’un altre producte.

Podem utilitzar un cd-room com a posagots o dissenyar una làmpada amb les capses dels cd’s que ens sobrin; per altra banda, podem reciclar l’oli domèstic per elaborar biodiesel o reciclar folis ratllats per transformar-los un altre cop en paper per poder utilitzar-los novament. També és interessant conèixer el terme preciclar, que consisteix en evitar la generació de qualsevol producte que posteriorment s’hagi de reciclar; així per exemple, si quan anem al supermercat portem una bossa de roba per transportar els productes comprats, evitarem la gran quantitat de bosses de plàstics que posteriorment hauran de ser reciclades.

Al reciclar vidre s’estalvia un 90% d’energia i per cada tona reciclada s’estalvien 1,2 tones de matèries primeres; recuperar 2 tones de plàstics equival a no utilitzar una tona de petroli; per cada tona d’alumini s’estalvien 4 de bauxita, que és el mineral per obtenir alumini, i s’estalvien 2 tones de residus contaminats i de difícil eliminació; una tona de paper significa salvar 17 arbres…

Darrerament, la importància dels models de consum a nivell global han adquirit tanta importància que es comença a parlar de la regla de les 6 erres, afegint 3 nous conceptes com són: repensar el mode de vida que porta la societat per determinar les necessitats bàsiques; reestructurar el sistema econòmic per evitar que es produeixin bens superficials; i redistribuir els recursos del planeta equitativament per satisfer les necessitats bàsiques prèviament concretades.

h

Us recomano que visiteu el bloc Ecoinventos per comprovar com la imaginació té molt a veure amb la reutilització i el reciclatge. Conserva, crea, inventa. Potser alguna idea pots aplicar avui que és el Dia Mundial del Reciclatge.

Lleida ha ser la capital agroalimentària de Catalunya

Francesc Pané, diputat d’ICV per Lleida va demanar, en la sessió sobre l’admissió a tràmit parlamentari de la Llei de Regulació de l’Institut de Recerca Tecnològica (IRTA), que l’IRTA tingui Lleida i el seu entorn com a referència capital del seu cos de gestió.

Lleida aspira a ser la capital agroalimentària de Catalunya; i hi té dret: l’IRTA no pot ser-hi absent ni tangencial. No pot conformar-se a tenir-hi un centre (per important que sigui) de recerca especialitzada. No voldríem perdre l’oportunitat de tenir-ne la seu a Lleida: el seu nucli administratiu, el seu cor i el seu cervell.

Discurs de Francesc Pané d’admissió a tràmit parlamentari de la LLEI DE REGULACIÓ DE L’INSTITUT DE RECERCA I TECNOLOGIA AGROALIMENTÀRIA (IRTA). Parlament de Catalunya. 2 d’abril de 2008.

En aquesta Cambra hem oït abastament reclamacions de diputades i diputats perquè les Conselleries que més tenen a veure amb el creixement econòmic destinin recursos per a la recerca, la innovació i el desenvolupament. I també hem vist –i ho seguirem veient- com s’instava l’executiu perquè les universitats del país gaudissin de suficiència per a una recerca aplicada eficient. Crec, tanmateix que poques vegades s’ha parlat de la necessitat de l’I+D en matèria agrària i agroalimentària. Som una nació que ha crescut amb el miratge de la indústria convencional: metall, tèxtil, química, béns d’equipament, motor… Les nostres ciutats s’han fet grans –quan no ho han fet a base d’indústria- gràcies al sector dels serveis. Però si sumem el PIB de l’agricultura, el de la ramaderia i el que crea la indústria alimentària haurem de concloure que aquest espai econòmic és un dels més potents –si no el que més- de la nostra activitat productiva. La posició forçada en la sínia de la història econòmica

I les vegueries?

La polèmica originada per la possibilitat de captar aigua del Segre o de l’Ebre per abastir de forma temporal la regió de Barcelona ha tornat a posar en evidencia que Catalunya té pendent el debat del reequilibri territorial. I una part d’aquest problema neix de la manca d’institucions representatives de territoris amb característiques ben definides. Les Terres de l’Ebre i el Pirineu han encarat la qüestió sense institucions que les representin. Han parlat les diputacions de Tarragona i Lleida, que no són les que millor poden defensar els interessos d’aquests territoris. La suma de Consells comarcals és difícil que aconsegueixi jugar un paper substitutori. El mateix passa a la regió metropolitana, mancada d’una institució pròpia: han acabat parlant els alcaldes del l’àrea metropolitana, encara dividida, gracies a la Llei d’organització Territorial de l’any 1987, en tres entitats que es superposen.

Aquest és l’origen d’un fet ben curiós: el delegat del Govern a les Terres de l’Ebre, s’ha cregut que, enlloc de ser el representant del Govern en el territori, era el representant del territori en el Govern. Així s’entén l’actuació esperpèntica d’un delegat que presenta la seva dimissió no davant el Govern que l’ha nomenat, sinó davant l’organització d’ERC a les Terres de l’Ebre, que evidentment no li accepta la renuncia. Que això passi, a part de reflectir una visió primitiva del funcionament de la democràcia , és conseqüència de la inexistència dels Consells de Vegueria que el nou Estatut preveu. El President de la Vegueria sí que podrà parlar en nom del seu territori des de la independència que li atorgarà no formar part del govern de la Generalitat.

El Govern de Maragall va crear un Comissió de tres consellers, el de Relacions Institucionals, que la presidia, el de Governació i el de Política Territorial per impulsar la nova organització territorial. Es van produir dos avenços decisius: La Generalitat va estructurar la seva actuació en set vegueries, nomenant set delegats del Govern, alhora que els diferents departaments anaven adaptant la seva organització interna a aquesta divisió. El segon avenç fou l’aprovació de l’Estatut, que preveia la creació de les vegueries. En la negociació del pacte de l’actual govern ERC va exigir que el Departament de Governació, encapçalat per Joan Puigcercos, assumís en exclusiva aquesta competència. El resultat, un any i mig desprès, és decebedor: Puigcercos ha abandonat la Conselleria sense haver fet res per desenvolupar l’Estatut en aquest sentit. Caldrà veure com aborda la qüestió el nou conseller, Jordi Ausàs, ex alcalde de la Seu d’Urgell i defensor des de sempre de la vegueria del Pirineu.

La situació no deixa de ser paradoxal. ERC adopta, en relació a les mesures excepcionals contra la sequera, posicions diverses al Govern, al Congres, a les Terres de l’Ebre i al Pirineu tot denunciant la manca de consideració dels Governs central i català envers aquests territoris, però alhora té a les seves mans la responsabilitat de dotar-los d’institucions pròpies i no l’exerceix. Ens calen ja la Llei d’organització territorial que estableixi les vegueries i reconegui el fet metropolità de Barcelona, la llei municipal i la llei de creació del Consell de Governs Locals. Qui forma part del Govern ha de governar.

Jaume Bosch. Portaveu del Grup d’ICV-EUIA al Parlament de Catalunya

Ens urgeix una agricultura més sostenible

La crisi de la sequera ha posat en evidència, entre d’altres, la falta de modernització dels nostres conreus i regadius. Optar per una política de producció agrària de qualitat i més sostenible seria una bona resposta en aquesta direcció, tal com urgeix Carlo Petrini, president de Slow Food, cap a una agricultura més sostenible per a Catalunya.

En canvi, Espanya es va dedicar a batre rècords com el de blat de moro genèticament modificat conreat a Espanya el 2007, amb xifres que poden arribar a les 70.000 ha (segons estimacions per falta de dades oficials clares), que suposaria una quantitat propera al 20% del total de la producció nacional de blat de moro (352.000 ha), i d’un 60% en el cas de Catalunya.

El Govern Espanyol es va passar tota la legislatura recolzant la introducció de noves varietats de transgènics (per exemple: blat de moro RW 59122 (Herculex), 1507xNK603 i NK603xMON810) quan els estudis revelaven senyals de toxicitat que suposa un gran risc per la biodiversitat i per la salut, perquè en aquests moments cap autoritat científica pot garantir quins efectes tenen els organismes transgènics sobre la biodiversitat i els consumidors.

A més, aquest elevat risc de contaminació impossibilita la coexistència a l’aire liure de cultius convencionals i ecològics amb cultius d’organismes genèticament modificats (OGM) i, per tant, qualsevol intent seriòs cap a una agricultura més sostenible.

Com recorda avui Raül Romeva al seu post “Biocultura i Som lo que sembrem”, des d’ICV venim treballant per derogar les autoritzacions de les varietats de cultius transgènics aprovats fins ara, paralizant els processos d’aprovació, com a pas previ per declarar tot l’estat espanyol territori lliure de transgènics.

Segons Romeva, “anem, penso, pel bon camí, tot i que sigui a ‘ritme de cargol’. La prova és que fins i tot un mitjà tant anti-tota proposta provinent dels moviments ecologistes com La Vanguardia publica avui una entrevista amb Carlo Petrini, un dels fundadors del moviment Slow Food, i admet que aquest moviment està guanyant cada cop més força a Catalunya. No recordo ja quantes vegades he llegit a aquest i d’altres mitjans que això de proposar una Catalunya lliure de Transgènics era una involució, o quantes vegades m’he trobat sol, en debats amb col.legues d’altres formacions polítiques, de totes, defensant aquesta idea.”

MAIG DEL 68, 40 ANYS DESPRÉS

Ara, 40 anys després de tots els fets que van succeir l’any 1968, és convenient donar una mirada enrere, per veure quines coses continuen sent vàlides i quines el temps les ha deixat en el seu lloc. Creiem que la societat actual encara té moltes assignatures pendents del 68; per tal de generar una mica de debat, relacionarem algunes de les moltes coses que en l’any 1968 van succeir.

Maig Francès, possiblement no sigui el fet més important d’aquest any, però si el més mitificat, tot va començar com una gran revolta estudiantil (Sorbonne, Nanterre,,,) que va aconseguir ocupar durant dies tot el “barri Llatí” de París, els líders més importants entre molts foren, Daniel Cohn-Bendit (actual diputat verd alemany) i Alain Krivine (dirigent trotskista de la LCR). Realment l’important d’aquesta revolta va ser que per primera vegada es van unir les forces de la cultura, amb les del treball (sindicats), aconseguint una “Vaga General Total”, tan reivindicada i mitificada per l’esquerra. El Moviment Feminista Internacional, té en el 1968 un fort renaixement i enfortiment, arribant fins als nostres díes.

Primavera de Praga, sens dubte clau per entendre la història del moviment comunista internacional i de l’esquerra en general. El Partit comunista txec, al poder en aquells moments decideix obrir-se a la societat i crea el “Socialisme de Rostre Humà”, amb Alexander Dubcek al capdavant, a l’il·lusió d’aquells dies de la societat txeca, també se li va dir “Revolució de Vellut”. Va acabar amb la invasió dels carrers de Praga pels tancs soviètics el 21 d’agost, provocant centenars de morts i detinguts.

Matança de Tlatelolco, a Mèxic els estudiants prenen les universitats, i el govern hi envia l’exèrcit i les ocupa durant dos mesos, el dia 2 d’octubre el mateix exèrcit dispara en la plaça Tlatelolco en la ciutat de Mèxic, durant un miting estudiantil i provoca milers de morts, (avui en dia les dades són encara molt confuses).

Ofensiva del Tet, al Vietnam. A principis d’any la guerrilla vietnamita llença una ofensiva generalitzada per tot el país, que les forces ocupants dels EUA, es veuen incapaces d’aturar, provocant milers de morts, principalment en les files de la guerrilla. A partir d`aquest moment és veu que els americans poden perdre la guerra d’Indoxina, més coneguda com la del Vietnam.

L’Estiu de l’Amor, a San Francisco. Encara que va començar el 1967, és en el 1968, que el moviment hippie, arriba al seu punt àlgid. Aquest moviment va néixer com a protesta per la guerra del Vietnam, i bàsicament en un principi el van formar desertors de la guerra, que per no ser detinguts, cremaren els seus documents, i anaren a viure en comunes, tenint com a base el pacifisme, van predicar un fort canvi de vida, amb dos pilars molt importants, com eren les drogues (Timothy Leary, fou el gran shaman o gurú), i la música progressiva amb grups com: The Mama’s and the Papa’s, Grateful Dead o Jefferson Airplane entre d’altres.

Orgull Gai. Primer al Regne Unit i estenent-se ràpidament per tot el món, neixen els moviments d’alliberament homosexual, i es comencen a organitzar desfilades de l’Orgull Gai, inspirades en les lluites dels negres americans reivindicant els seus drets i el seu Orgull..

Assassinat de Martin Luther King. El 4 d’abril va ser mort a trets el gran líder dels drets civils de la minoria negra americana i del moviment pacifista, enfrontat en aquells anys amb els més violents dels “Black Panters” d’Angela Davis i Malcolm X.

Mentrestant a Catalunya i també a Espanya vivíem fortes mobilitzacions estudiantils, amb el posterior tancament governatiu de les facultats, varem conèixer els primers atemptats d’ETA, les CCOO anaven agafant cos i el cantautor Raimon oferia un concert multitudinari a La Universitat de Madrid.

Joan Miquel Ballesté

Romeva demana prioritzar la modernització dels regadius a Catalunya

L’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, ha opinat avui que a Catalunya la prioritat en l’àmbit de regadius ha de ser la reforma, renovació i modernització dels esmentats sistemes, i en cap cas la seva ampliació, posició que també recomana la Comissió Europea (CE) en una resposta de la comissària d’Agricultura, Mariann Fischer Boel, a un requeriment que va presentar Romeva al març.

“En el marc de la definició del que ha de ser el projecte d’infraestructures de Catalunya és importantíssim que es tingui en compte que la prioritat europea ara mateix no és l’ampliació de les hectàrees de regadius, sinó la modernització i la millora dels sistema de regadius actuals, sobretot per augmentar-ne l’eficiència”, ha assenyalat Romeva en roda de premsa.

L’eurodiputat també ha advertit -com recull la resposta de la comissària Fischer Boel- que qualsevol subvenció europea que s’aprovi només es destinarà “exclusiva i sobretot” a la millora dels regadius i no per a la seva ampliació.

Precisament, la setmana passada el conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat, Joaquim Llena, va anunciar que en els pròxims cinc, sis, set anys, Catalunya remodelarà “gairebé tots els regadius”, i els farà més moderns i, a més s’evitarà que perdin aigua.

D’altra banda, Romeva també ha anunciat que la CE demanarà a Espanya tots els informes “pertinents” per analitzar si s’han produït vulneracions de les directives europees en relació amb el traçat de l’AVE a l’altura de Catalunya, en el tram entre les poblacions de Vilademuls i Borrassà.

Tot això després que l’eurodiputat presentés una altra pregunta a la CE a petició de la Plataforma en defensa del territori de Girona, que va respondre el comissari de Medi Ambient, Estavros Dimas.

“En cas que es detecti alguna infracció de la legislació comunicativa sobre impacte mediambiental -assenyala la resposta del comissari-, (la CE) adoptarà totes les mesures necessàries per garantir l’aplicació correcta del dret comunitari sobre medi ambient en aquest cas”.

“Estem en un marc que és l’europeu, i hi ha unes dinàmiques i unes lògiques que cal respectar perquè, a més, són les més avançades des del punt de vista mediambiental”, ha afegit Romeva.

Font: Europa Press

Medi Ambient vol aconseguir la reducció del consum de bosses de plàstic

A través de l’Agència de Residus de Catalunya,  el Departament de Medi Ambient i Habitatge està treballant sobre quatre possibilitats per regular la reducció del consum de bosses de plàstic, que es fa de manera paral·lela a les negociacions en curs entre l’Agència i la distribució alimentària estatal, per arribar a un acord de reducció del consum d’aquest producte. De moment, l’únic conveni signat ha estat amb el grup de supermercats català Bon Preu, amb qui el mes de febrer de 2008 el Departament de Medi Ambient i Habitatge va establir un pacte per a la reducció del consum de bosses de plàstic.

Les possibilitats amb què es treballa d’entrada són quatre: a) fixar algun tipus d’impost que en gravi el consum, com ha fet Irlanda; b) retornar al consumidor el cost de la bossa de plàstic que no s’endugui, com és el cas dels supermercats del grup català Bon Preu; c) prohibir-ne la distribució gratuïta i, per tant, fer pagar al consumidor el cost de la bossa de plàstic que agafi (mesura anunciada per Londres), i d) prohibir totalment la distribució de bosses de plàstic a tots els comerços (el cas de la Xina).

Cal recordar que les bosses de plàstic suposen aproximadament el 2% dels residus municipals que es produeixen a Catalunya. Segons un estudi encarregat per l’Agència de Residus de Catalunya al final de 2006, l’estimació de consum a Catalunya és de 10 milions de bosses setmanals. Entre els seus impactes destaca el consum de recursos i d’energia, i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, i suposen un impacte visual en el medi ambient i un perill per a la fauna quan s’abandonen incontroladament. D’altra banda, han esdevingut símbol del consum indiscriminat.

+ informació

L’espai ecosocialista

L’espai ecosocialista, creat per membres de l’organització ecosocialista ICV Terres de Lleida, neix amb la voluntat de ser un lloc d’exposició, anàlisi i debat de totes aquelles notícies, propostes i idees que es poden emmarcar dins el gran espai de l’esquerra ecosocialista.

Per tant, aquest és el punt de trobada de la gent nacionalista d’esquerres, de l’ecologisme polític i del feminisme, compromesa amb totes les persones que volen transformar el món i que comparteixen els valors de la justicia social, la pau, la igualtat, la radicalitat democràtica, la llibertat i la solidaritat.

Pretenem la màxima participació, amb llibertat total per exposar les idees, sempre i quan no siguin molt distants de la filosofia d’aquest bloc i, sempre, respectant les diferents opinions, les persones i institucions. Per tant, demanem prudència a les paraules i respecte per a les persones.