Els principals debats que es van erigir com protagonistes degut al finalment no realitzat transvasament del Segre van ser la planificació hidrològica, la solidaritat entre catalans, el savoir faire dels polítics…, però el tema estrella encobert de discussió, almenys per les terres de ponent, va ser el del decreixement.
El consum energètic va en augment, la qual cosa sembla una evolució raonable si s’entén que ens trobem en l’era de les tecnologies i atès que gairebé tot funciona amb electricitat. Però per altra banda, les reserves de petroli, que és la font energètica més emprada, estan disminuint a un ritme vertiginós i s’especula que a curt termini s’esgotaran totes les seves reserves.
D’aquí sorgeix la teoria del peak oil o zenit del petroli, una corba en forma de campana (corba de Hubbert) que indica que el consum de petroli arribarà a un màxim (que és la situació en que actualment ens trobem) i a continuació caurà en picat degut la seva desaparició.
A nivell global, la petjada ecològica és una manera de mesurar si el consum de qualsevol persona excedeix els recursos que la Terra ens té assignats per viure. És un indicador definit como l’àrea del territori ecològicament productiu (cultius, terres per pastar, boscos o ecosistemes aquàtics) necessaris per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població.
S’estima que la biocapacitat del planeta és de 1’7 hectàrees per cada habitant; si haguéssim de repartir el terreny productiu de la terra en parts iguals entre els més de sis mil milions d’habitants del planeta, a cadascú li correspondria 1’7 hectàrees per satisfer totes les seves necessitats durant un any. Actualment, el consum mitjà per habitant i any és de 2’8 hectàrees, conseqüentment, a nivell global, estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre, de manera que segons els nostres hàbits de comportament necessitem més d’un planeta.
Respecte el debat energètic, s’obren dos models a seguir: apostar per l’energia nuclear per mantenir el ritme consumista o bé modelar un sistema energètic amb una gran presència de les energies renovables i una reducció de consums. Referent al sistema de vida, apostar per llums de baix consum, transport públic en lloc de cotxes amb un sol passatger, compra de productes locals, reciclar…, són activitats que poden contribuir a reduir el sobreús dels recursos del planeta.
El Club de Roma és una organització amb seu a Zurich, formada per científics, economistes, polítics, periodistes, associacions internacionals…, que pretén promocionar un creixement econòmic estable i sostenible de la humanitat En 1968 es van reunir a Roma, d’aquí el nom, un grup de 35 persones de 30 països diferents per parlar dels canvis que s‘estaven produint en el planeta per conseqüència d’accions humanes. La seva tasca encara perdura amb la publicació d’informes sobre el decreixement i moltes corrents ideològiques com l’ecologia política són conseqüència dels seus treballs.
Potser ha arribat l’hora de seguir l’exemple que el Club de Roma va impulsar a nivell mundial i des de les terres de ponent elaborar un model que serveixi de ruta evolutiva per evitar que algunes regions de Catalunya morin per un creixement il·limitat i en canvi altres ho facin per un creixement sense futur. Que Lleida es converteixi en la capital agroalimentària de Catalunya podria ser el primer pas.
Exemples del que ha succeït a Barcelona amb la gran apagada elèctrica o l’esfondrament de terres durant les obres de l’AVE són signes que el creixement desmesurat no és quelcom sostenible per la natura ni per la salut humana. Barcelona és una ciutat referent a nivell mundial, però el ritme frenètic de vida, la contaminació atmosfèrica, la massificació…, no són paràmetres que entren dintre de la denominada qualitat de vida. La deslocalització i el creixement harmònic (a nivell poblacional i econòmic) de tot el territori català ha de ser un dels reptes dels propers anys.
Les dimensions de Barcelona obliguen a que arribi la MAT perquè l’alta tensió serà insuficient si continua creixent; no hem de permetre que des del cap de Creus fins el delta de l’Ebre un passeig marítim acompanyi la platja; s’ha de valorar la feina feta pels agricultors i ramaders malgrat no treballin dins un despatx ni vesteixin amb americana i corbata… Necessitem una nova visió en tots els àmbits de la societat per no hipotecar la vida humana.
PD: El decreixement no és un moviment oposat al creixement i l’evolució, només pretén acabar amb el créixer sense cap motiu lògic, el créixer per créixer, tot i que cal ser conscients que en un planeta finit no podem acceptar un model de creixement econòmic i energètic il·limitat.
Actualment, el francès Serge Latouche és la veu més popular i entesa sobre el tema, qui treballa a l’Institut d’Estudis Econòmics i Socials pel Decreixement Sostenible.
