És trist, molt trist el que ens està passant. I el problema és ben nostre. Els tutti frutti únicament ens han de fer una ullada i ja tenen artilleria amb la que destrossar-nos. Trist. Molt trist que a més siguem nosaltres mateixos qui els assenyalem els objectius a batre. En aquest casos no hi conta la vella camaraderia. Tot és un campi qui pugui. Tothom es creu amb el dret de dir la seva, públicament! Som o no som un partit polític? De vegades, massa vegades, sembla que no. Que som la coalició de diversos crepuscles independents.
Crec que si volem jugar a primera divisió, hem de ser un equip de primera. I això passa per tancar files, com tot partit seriòs, davant situacions com les que estem visquem i protegir als nostres més enllà de les pròpies apreciacions, consciències personals o discussions de carrer. De ben poc serveix celebrar assemblees congressuals si no som capaços de creure i ser fidels a uns òrgans de direcció i unes línies ideològiques escollits i escollides democràticament per la majoria de la nostra militància. O és que les tanquem en fals?
I mentrestant els tutti frutti s’ho passen d’allò més bé tot observant com ens apunyalem públicament i, de pas, deixem sols, ben sols, als nostres representants davant l’acosament mediàtic que patim i patirem mentre siguem decisius per mantenir governs realment d’esquerres. Objectius per al seu encarnissament.
Si,si, estic d’acord. Sobretot que ningú d’icv digui el que pensa i menys encara als espais de presa de decisió.
Per a pensar ja està Saura, la resta som èssers inferiors amb l’objectiu vital de tancar files, com tot partit seriós. (com era allò de les altres formes de fer política?)
Precisament on sí que s’ha de parlar, i molt, de debatre, i molt, és als espais de presa de decisió, però també als altres espais, a tots els interns. Però fer-ho de cara enfora no ajuda al debat, tot el contrari. I menys quan desprès ja no queden ni forces, ni arguments per debatre a l’intern, als espais de decisió, als espais de debat, a qualsevol espai de participació.
Per pensar, com a partit, per a decidir, com a partit, però també com a col·lectiu, s’ha de fer diàleg, no monòlegs, doncs la presa de decisions han de ser col·lectives, no individuals, encara que sigui Saura o sigui pepito de los palotes.