L’edició que tinc a casa del Diccionari General de la Llengua Catalana d’en Fabra no recull el terme “bonisme”. Però puc aproximar-ne una definició segons els que l’usen amb evident mala bava: “pràctica (política) dels grups socials que (fal·laçment) consideren preeminent la innocència edènica i connatural de la bondat humana”.
Vaig sentir per primera vegada l’ús d’aquest mot en boca de dirigients conservadors del país. L’utilitzaven com una llança contra els repsonsables polítics d’ICV -i contra algunes organitzacions de solidaritat- a propòsit de la defensa del dret humà a emigrar i a arrelar en una terra diferent a la nadiua. “Aquí no hi cabem tots” era el preàmbul que tensava l’arma: “El bonisme és una demagògia perillosa. Els bonistes destruiran la nostra cultura, la nostra estrcutura social, econòmica”, era l’arma llancívola.
Avui l’he tornada a sentir, de boca de la inefable Rahola, assot dels que anem errats. Darrerament són quasi multitud, els que usen la paraula. I el camp de referència del mot, és a dir, els objectius de la llança, s’ha eixamplat no poc. Són bonistes els animalistes, els que s’oposen a la tortura dels toros a l’arena, els que volen erradicar els OGM, els que creuen que 80 Km/h és una velocitat sàvia i prudent en les entrades a les grans urbs. També són “bonistes” els que creuen que el diàleg cultural és millor camí que no pas la histèria de confrontació. O els que es comprometen per una Palestina lliure i un lliure Sahara. Són “bonistes” els que fan solidaritat internacional sobre el terreny, o els que proposen un impost sobre els grans moviments de capitals dineraris. I etcètera. Hi ha una enorme llista de “bonismes” perpetrats per una creixent llista d’estúpids (o falsaris) “bonistes”.
Pel que fa a mi, no remeto ningú ni a Francesc d’Assís, ni a Jean Jacques Rousseau. Em dirien il·lús de pota blava, o carcamal dels nassos. I tanmateix, vet ací Sòcrates, Horaci, Thomas Moro, Montesquieu, Whitman o Saint-Exupèry…
Qui vulgui llançar l’arma contra els “bonistes”, pot fer un passeig per la Calàbria rabiosament contemporània, o per les “banlieus” parisines; pot viatjar a les ribes àrtiques encara xopes de la sang dels elefants marins; al cor de les petites illes del Pacífic que imploraven fa dos dies a Copenhagen; a les selves amazòniques desforestades per les hamburgueses. Poden, també, visitar Càritas Diocesana de Catalunya o Arrels…
No es tracta de professar el credo de la bondat innata dels humans, sinó de fer de la justícia social, de l’equitat, i de la conservació dels béns naturals l’expressió de la intel·ligència social. Just això: la intel·ligència contra l’astúcia, contra el cinisme social dels astuts.
La intel·ligència de la noblesa sempre és nova i sorprenent. L’astúcia del cinisme, en canvi, és tan vella com el dimoni. I sempre ha pudit a sofre, com el volcà al punt de l’esclat.
Francesc Pané, Magranes Madures
Ells, pel contrari, creuen que l’home és dolent per naturalesa i que és necesari un leviatà que ens subjugui, una dreta dura que ens vingui a protegir dels enemics que ells mateixos han inventat.
No cal ser conservador per criticar el bonisme. El bonisme no serveix per arreglar els problemes nombrosos que té la humanitat.
Penso que no has entès bé el significat d´aquesta paraula. No té res a veure ni amb els toros, ni amb els 80 km/h.
Bonisme vol dir pensar que tothom va de bona fe o que l´home és bo per natura.