Vaig sentir per primera vegada l’ús d’aquest mot en boca de dirigients conservadors del país. L’utilitzaven com una llança contra els repsonsables polítics d’ICV -i contra algunes organitzacions de solidaritat- a propòsit de la defensa del dret humà a emigrar i a arrelar en una terra diferent a la nadiua. “Aquí no hi cabem tots” era el preàmbul que tensava l’arma: “El bonisme és una demagògia perillosa. Els bonistes destruiran la nostra cultura, la nostra estrcutura social, econòmica”, era l’arma llancívola.

Avui l’he tornada a sentir, de boca de la inefable Rahola, assot dels que anem errats. Darrerament són quasi multitud, els que usen la paraula. I el camp de referència del mot, és a dir, els objectius de la llança, s’ha eixamplat no poc. Són bonistes els animalistes, els que s’oposen a la tortura dels toros a l’arena, els que volen erradicar els OGM, els que creuen que 80 Km/h és una velocitat sàvia i prudent en les entrades a les grans urbs. També són “bonistes” els que creuen que el diàleg cultural és millor camí que no pas la histèria de confrontació. O els que es comprometen per una Palestina lliure i un lliure Sahara. Són “bonistes” els que fan solidaritat internacional sobre el terreny, o els que proposen un impost sobre els grans moviments de capitals dineraris. I etcètera. Hi ha una enorme llista de “bonismes” perpetrats per una creixent llista d’estúpids (o falsaris) “bonistes”.

Pel que fa a mi, no remeto ningú ni a Francesc d’Assís, ni a Jean Jacques Rousseau. Em dirien il·lús de pota blava, o carcamal dels nassos. I tanmateix, vet ací Sòcrates, Horaci, Thomas Moro, Montesquieu, Whitman o Saint-Exupèry…

Qui vulgui llançar l’arma contra els “bonistes”, pot fer un passeig per la Calàbria rabiosament contemporània, o per les “banlieus” parisines; pot viatjar a les ribes àrtiques encara xopes de la sang dels elefants marins; al cor de les petites illes del Pacífic que imploraven fa dos dies a Copenhagen; a les selves amazòniques desforestades per les hamburgueses. Poden, també, visitar Càritas Diocesana de Catalunya o Arrels…

No es tracta de professar el credo de la bondat innata dels humans, sinó de fer de la justícia social, de l’equitat, i de la conservació dels béns naturals l’expressió de la intel·ligència social. Just això: la intel·ligència contra l’astúcia, contra el cinisme social dels astuts.

La intel·ligència de la noblesa sempre és nova i sorprenent. L’astúcia del cinisme, en canvi, és tan vella com el dimoni. I sempre ha pudit a sofre, com el volcà al punt de l’esclat.

Francesc Pané, Magranes Madures

En tot cas, aquesta “estranya” noticia contrasta amb el que tristament està succeïnt a Vic. Occident, el primer món, l’explotador, l’esquilmador, que viu per damunt de les seves possibilitats reals a costa d’explotar i esquilmar als “altres”, al tercer i quart món fonamentalment, interpreta la llei a coveniència, convertint en il·legals als explotats i refugiats de les pràctiques d’un primer món que, fins i tot, els vol negar qualsevol dret fonamental, fins i tot a poder viure.

Crec que el contrast entre aquestes dues notícies d’actualitat ens hauria de fer reflexionar a tots, però per damunt de tot, a l’èquip de govern de l’ajuntament de Vic.

Josep Antoni Moreno, Notes des de l’Ecosocialisme

]]> http://espaiecosocialista.wordpress.com/2010/01/16/victimes-de-la-xenofobia/feed/ 0 josep Antoni Moreno jv-xenofobia-23-29032001 http://espaiecosocialista.wordpress.com/2010/01/15/i-ara-on-visc/ http://espaiecosocialista.wordpress.com/2010/01/15/i-ara-on-visc/#comments Fri, 15 Jan 2010 05:27:00 +0000 Ramon Camats http://espaiecosocialista.wordpress.com/?p=45 ]]> Qui és un il·legal en aquest món? Què significa no tenir papers? Diuen que els nens naixen amb un pa sota el braç (és un dir, és clar), però enlloc no s’ha dit que naixen amb papers. Els papers els fem servir amb una finalitat administrativa: donen drets i també estableixen deures. Siguin benvinguts en aquest sentit. Negar l’empadronament als que no tenen papers, als “il·legals”, és negar-los drets que el nostre estat considera universals, com l’educació i la sanitat.  A Vic han fet un mal pas, ara. I és un pas que pot conduir a altres de pitjors, els quals tenen una llarga història d’exemples que m’estalvio exposar. Empadronar no és més que donar uns drets elementals, que han d’anar acompanyats d’uns deures, que cal fer sentir com a tals. Catalunya no és Xauxa ni un lloc on les fonts ragen llet i mel. Els que aquí vénen és perquè a la seva terra, les fonts, senzillament, estan eixutes.

Ramon Camats, A peu de carrer

Després va ser que Vic inicià -no en solitari, però quasi- la mala idea de les “aules d’acollida segregades”. Aquesta iniciativa em semblà -i ho vaig dir- una mala idea. Les segregacions són contradictòries amb les acollides. Si l’argument és massa capciós, diré que les segregacions -encara que siguin d’acollida- acaben segregant.

Que el govern municipal de Vic hagi decidit ara -l’alcalde és un altre, encara que del mateix signe polític- que no empadronarà els immigrats i les immigrades “no legals”, és el pitjor regal de Reis que Catalunya podia rebre. Una dona immigrada “il·legal”, embarassada de vuit mesos, on infantarà? Quina casa podran llogar ella i el seu marit per a l’infant que arriba? En quina escola bressol acolliran aquest infant? Negar el padró, no ho va fer ni Herodes.

Negar el padró és negar el dret a arrelar. Es negar el dret a una residència (principi fonamental entre els fonamentals principis). Es, definitivament, negar el dret a tenir un lloc en el món.

La “il·legalitat” és una causa suficient per aïllar en el no res de vidre translúcid un ésser humà?

Alerta, que es comença amb qüestions tan artificials com aquesta i s’acaba fent categoria de coses tan artificioses com el color de la pell o el so que fan els noms propis. O és que no coneixem com ha anat el món -com li ha anat al món, vull dir!

Alerta, que la xenofòbia impregna tota matèria: matèria dreta, matèria esquerra, matèria confessional, matèria identitària… Són d’aquests materials, els grups que governen a Vic (CiU, PSC, ERC).

Una de les inclinacions més bàrbares de l’home és la repulsió xenòfoba cap a l’altre. Una altra és la repulsió homòfoba. I una altra, encara, és la fòbia al credo aliè.

El dret a “residir” és el dret a “exisitir per/amb als altres”. Podem sobreviure sense una identitat, encara que sigui amb sofriment. Però no podem fer-ho sense viure entre els altres, amb els altres… I entre “els altres” -cadascú és “altre”- mai no n’hi ha dos d’iguals. Aquesta és la meravella de la creació diversa, aliena a la voluntat humana. La meravella de la cultura -pròpia de la voluntat humana- és usar aquesta diversitat per fer-ne creació.

Vic és moltes, moltes coses bones. Entre elles, una llum en l’educació i un estel polar en les edicions humanístiques. Que no l’embrutin els prejudicis d’uns governants que potser -dic potser- ensumen massa vots. Ensumar vots pot perjudicar greument la salut pròpia i la dels que són a l’entorn.

Francesc Pané, Magranes Madures

Crec que si volem jugar a primera divisió, hem de ser un equip de primera. I això passa per tancar files, com tot partit seriòs, davant situacions com les que estem visquem i protegir als nostres més enllà de les pròpies apreciacions, consciències personals o discussions de carrer. De ben poc serveix celebrar assemblees congressuals si no som capaços de creure i ser fidels a uns òrgans de direcció i unes línies ideològiques escollits i escollides democràticament per la majoria de la nostra militància. O és que les tanquem en fals?

I mentrestant els tutti frutti s’ho passen d’allò més bé tot observant com ens apunyalem públicament i, de pas, deixem sols, ben sols, als nostres representants davant l’acosament mediàtic que patim i patirem mentre siguem decisius per mantenir governs realment d’esquerres. Objectius per al seu encarnissament.

El consum energètic va en augment, la qual cosa sembla una evolució raonable si s’entén que ens trobem en l’era de les tecnologies i atès que gairebé tot funciona amb electricitat. Però per altra banda, les reserves de petroli, que és la font energètica més emprada, estan disminuint a un ritme vertiginós i s’especula que a curt termini s’esgotaran totes les seves reserves.

D’aquí sorgeix la teoria del peak oil o zenit del petroli, una corba en forma de campana (corba de Hubbert) que indica que el consum de petroli arribarà a un màxim (que és la situació en que actualment ens trobem) i a continuació caurà en picat degut la seva desaparició.

A nivell global, la petjada ecològica és una manera de mesurar si el consum de qualsevol persona excedeix els recursos que la Terra ens té assignats per viure. És un indicador definit como l’àrea del territori ecològicament productiu (cultius, terres per pastar, boscos o ecosistemes aquàtics) necessaris per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població.

S’estima que la biocapacitat del planeta és de 1’7 hectàrees per cada habitant; si haguéssim de repartir el terreny productiu de la terra en parts iguals entre els més de sis mil milions d’habitants del planeta, a cadascú li correspondria 1’7 hectàrees per satisfer totes les seves necessitats durant un any. Actualment, el consum mitjà per habitant i any és de 2’8 hectàrees, conseqüentment, a nivell global, estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre, de manera que segons els nostres hàbits de comportament necessitem més d’un planeta.

Respecte el debat energètic, s’obren dos models a seguir: apostar per l’energia nuclear per mantenir el ritme consumista o bé modelar un sistema energètic amb una gran presència de les energies renovables i una reducció de consums. Referent al sistema de vida, apostar per llums de baix consum, transport públic en lloc de cotxes amb un sol passatger, compra de productes locals, reciclar…, són activitats que poden contribuir a reduir el sobreús dels recursos del planeta.

El Club de Roma és una organització amb seu a Zurich, formada per científics, economistes, polítics, periodistes, associacions internacionals…, que pretén promocionar un creixement econòmic estable i sostenible de la humanitat En 1968 es van reunir a Roma, d’aquí el nom, un grup de 35 persones de 30 països diferents per parlar dels canvis que s‘estaven produint en el planeta per conseqüència d’accions humanes. La seva tasca encara perdura amb la publicació d’informes sobre el decreixement i moltes corrents ideològiques com l’ecologia política són conseqüència dels seus treballs.

Potser ha arribat l’hora de seguir l’exemple que el Club de Roma va impulsar a nivell mundial i des de les terres de ponent elaborar un model que serveixi de ruta evolutiva per evitar que algunes regions de Catalunya morin per un creixement il·limitat i en canvi altres ho facin per un creixement sense futur. Que Lleida es converteixi en la capital agroalimentària de Catalunya podria ser el primer pas.

Exemples del que ha succeït a Barcelona amb la gran apagada elèctrica o l’esfondrament de terres durant les obres de l’AVE són signes que el creixement desmesurat no és quelcom sostenible per la natura ni per la salut humana. Barcelona és una ciutat referent a nivell mundial, però el ritme frenètic de vida, la contaminació atmosfèrica, la massificació…, no són paràmetres que entren dintre de la denominada qualitat de vida. La deslocalització i el creixement harmònic (a nivell poblacional i econòmic) de tot el territori català ha de ser un dels reptes dels propers anys.

Les dimensions de Barcelona obliguen a que arribi la MAT perquè l’alta tensió serà insuficient si continua creixent; no hem de permetre que des del cap de Creus fins el delta de l’Ebre un passeig marítim acompanyi la platja; s’ha de valorar la feina feta pels agricultors i ramaders malgrat no treballin dins un despatx ni vesteixin amb americana i corbata… Necessitem una nova visió en tots els àmbits de la societat per no hipotecar la vida humana.

PD: El decreixement no és un moviment oposat al creixement i l’evolució, només pretén acabar amb el créixer sense cap motiu lògic, el créixer per créixer, tot i que cal ser conscients que en un planeta finit no podem acceptar un model de creixement econòmic i energètic il·limitat.

Actualment, el francès Serge Latouche és la veu més popular i entesa sobre el tema, qui treballa a l’Institut d’Estudis Econòmics i Socials pel Decreixement Sostenible.

Les 3 erres són: reduir, és a dir, no comprar o consumir productes o energia que no són necessaris; reutilitzar, que significa donar-li un nou ús a un producte que ja no s’utilitza i reciclar, que consisteix en emprar parts del producte en el procés de fabricació d’un altre producte.

Podem utilitzar un cd-room com a posagots o dissenyar una làmpada amb les capses dels cd’s que ens sobrin; per altra banda, podem reciclar l’oli domèstic per elaborar biodiesel o reciclar folis ratllats per transformar-los un altre cop en paper per poder utilitzar-los novament. També és interessant conèixer el terme preciclar, que consisteix en evitar la generació de qualsevol producte que posteriorment s’hagi de reciclar; així per exemple, si quan anem al supermercat portem una bossa de roba per transportar els productes comprats, evitarem la gran quantitat de bosses de plàstics que posteriorment hauran de ser reciclades.

Al reciclar vidre s’estalvia un 90% d’energia i per cada tona reciclada s’estalvien 1,2 tones de matèries primeres; recuperar 2 tones de plàstics equival a no utilitzar una tona de petroli; per cada tona d’alumini s’estalvien 4 de bauxita, que és el mineral per obtenir alumini, i s’estalvien 2 tones de residus contaminats i de difícil eliminació; una tona de paper significa salvar 17 arbres…

Darrerament, la importància dels models de consum a nivell global han adquirit tanta importància que es comença a parlar de la regla de les 6 erres, afegint 3 nous conceptes com són: repensar el mode de vida que porta la societat per determinar les necessitats bàsiques; reestructurar el sistema econòmic per evitar que es produeixin bens superficials; i redistribuir els recursos del planeta equitativament per satisfer les necessitats bàsiques prèviament concretades.

h

Us recomano que visiteu el bloc Ecoinventos per comprovar com la imaginació té molt a veure amb la reutilització i el reciclatge. Conserva, crea, inventa. Potser alguna idea pots aplicar avui que és el Dia Mundial del Reciclatge.

Lleida aspira a ser la capital agroalimentària de Catalunya; i hi té dret: l’IRTA no pot ser-hi absent ni tangencial. No pot conformar-se a tenir-hi un centre (per important que sigui) de recerca especialitzada. No voldríem perdre l’oportunitat de tenir-ne la seu a Lleida: el seu nucli administratiu, el seu cor i el seu cervell.

Discurs de Francesc Pané d’admissió a tràmit parlamentari de la LLEI DE REGULACIÓ DE L’INSTITUT DE RECERCA I TECNOLOGIA AGROALIMENTÀRIA (IRTA). Parlament de Catalunya. 2 d’abril de 2008.

En aquesta Cambra hem oït abastament reclamacions de diputades i diputats perquè les Conselleries que més tenen a veure amb el creixement econòmic destinin recursos per a la recerca, la innovació i el desenvolupament. I també hem vist –i ho seguirem veient- com s’instava l’executiu perquè les universitats del país gaudissin de suficiència per a una recerca aplicada eficient. Crec, tanmateix que poques vegades s’ha parlat de la necessitat de l’I+D en matèria agrària i agroalimentària. Som una nació que ha crescut amb el miratge de la indústria convencional: metall, tèxtil, química, béns d’equipament, motor… Les nostres ciutats s’han fet grans –quan no ho han fet a base d’indústria- gràcies al sector dels serveis. Però si sumem el PIB de l’agricultura, el de la ramaderia i el que crea la indústria alimentària haurem de concloure que aquest espai econòmic és un dels més potents –si no el que més- de la nostra activitat productiva. La posició forçada en la sínia de la història econòmica no permet d’escampar la mirada a l’entorn, perquè el recorregut és sempre unívoc.

Es important que calibrem la fonamental importància de la sobirania alimentària –fins on el nostre camp i el nostre mar la poden donar- i la importància, per assolir-la, de la recerca aplicada a les arts del camp i de la pesca.

La ràpida transformació del nostre camp ha estat vertiginosa. En ben poc temps, hem mecanitzat les explotacions agràries i ramaderes. Hem enginyat una immensa cadena de fred industrial, de sales de classificació de carn, de sistemes de transport de la producció agropecuària. La “revolució verda” de la Política Agrària Comuna va arribar a la Catalunya rural i la va somoure de dalt a baix. Les terres de rec amb vint anys han experimentat uns nivells de producció realment importants. Importantíssims també són els sostres d’eficàcia productiva de les explotacions ramaderes. Ara bé, la pagesia catalana, ha fet aquesta gesta en base a dos principis: la intensivitat dels cultius i de les granges i l’aportació de tecnologia fonamentalment estrangera. Una tecnologia útil a la massa, a la quantitat, però en canvi en ocasions contraproduent pel que fa a la qualitat. Contra més hem produït, menys hem pogut garantir la bondat natural de les nostres produccions. Pel camí, hem perdut varietats pròpies, processos naturals de maduració, alimentació tradicional d’animals… I ens hem badoquejat bona cosa pel que fa a la recerca, a la tècnica que podia millorar allò que el sector produïa a fi de vendre-ho amb major valor afegit. Ens ha esdevingut que mentre ens aplicàvem a la quantitat, la quantitat mateixa ens implicava en epizoòties de la cabana ramadera o en plagues de cultius que havíem de combatre amb recursos tècnics comprats a companyies transnacionals, justament perquè Catalunya no havia desplegat una línia prou robusta d’investigació.

L’atzar, que és ingovernable, alguns cops ofereix un episodi de fortuna. Un d’aquests va ser la creació de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, a iniciativa del Sr. Josep Tarragó, que l’ha presidit des d’aleshores. L’IRTA ha estat pràcticament l’única divisió pública que ha fet recerca i innovació en els afers agropecuaris i de la pesca a Catalunya. Caldria sumar-hi els esforços universitaris de les facultats d’Agronomia o de Veterinària… Les grans empreses agroquímiques i agroindustrials sí que han fet la seva recerca i sí que n’han aplicat les innovacions… però això cau de la banda del sector privat. I amb alguns resultats bons per a l’àmbit alimentari, però també amb d’altres que fan feresa, com és el cas de les modificacions transgèniques de llavors, un assumpte que haurem d’abordar aviat, atesa la iniciativa legislativa popular que hi ha en marxa a Catalunya.

L’IRTA ha fet una bona feina en els anys que duu de camí. Però el meu Grup sap que li convenen reformes en aspectes importants. Abans d’abordar-ho, però, vull deixar dit, en aquest espai d’impuls a l’obra de Govern, que els futurs recursos per a l’IRTA, vinguts del Pressupost nacional, no poden ser migrats, ni tímids; han de ser generosos. Controlats, avaluats els resultats, sí, però generosos, si volem tenir una veritable divisió investigadora en matèria de producció i transformació alimentàries.

L’IRTA no té una Llei pròpia. Hi ha qui diu que no és pas necessari. Nosaltres creiem que, necessària o no, la Llei serà un bon instrument per a la seva projecció, per a la intensificació de la seva activitat, per a l’arrelament dels centres investigadors en els territoris nacionals, per a la transparència de les seves activitats, i per a l’aproximació de l’Institut a la gent del camp i de la mar: a les seves cooperatives, empreses, confraries, unions productives…

Què demana el meu Grup a la Llei? Unes poques coses essencials: la participació en els òrgans rectors de l’IRTA de les organitzacions agràries representatives i igualment de les universitats. La prestació dels seus serveis també d’acord amb les demandes directes dels productors. La transparència dels balanços anuals i dels comptes que contenen, atès que cal funcionar amb un contracte-programa establert amb el DAAR però també amb contractes amb empreses privades. Es important que l’IRTA –ho digui o no la Llei- abordi la recerca en àmbits avui ja imprescindibles: la modernització de regadius i l’eficiència de l’aigua, els recursos per a la producció ecològica, les millors tècniques per als cultius en terres de transformació… I igualment és imprescindible que abordi la recerca en els processos de manipulació de la producció primària a fi de donar-los valor afegit.

I demanem alguna cosa més: que l’IRTA tingui Lleida i el seu entorn com a referència capital del seu cos de gestió. Lleida aspira a ser la capital agroalimentària de Catalunya; i hi té dret: l’IRTA no pot ser-hi absent ni tangencial. No pot conformar-se a tenir-hi un centre (per important que sigui) de recerca especialitzada. No voldríem perdre l’oportunitat de tenir-ne la seu a Lleida: el seu nucli administratiu, el seu cor i el seu cervell.

Com que ja vam participar en la informació pública de l’avantprojecte, algunes de les demandes del meu grup, han estat incorporades a l’articulat. Però encara farem els possibles perquè durant la tramitació la Llei sigui el més favorable possible als nostres objectius, majorment coincidents amb els que ens arriben del sentir de la pagesia, de la ramaderia, de la universitat i d’alguns segments de la transformació alimentària.

Si som capaços d’acabar redactant una Llei que reconegui la importància de la investigació en el camp de la producció i de la transformació d’aliments, si som capaços de fer que l’IRTA es lligui als interessos del camp i del mar, si encertem en la forma directiva i participativa d’aquest instrument, haurem fet un servei excel·lent al país, perquè l’haurem fet al seu teixit primordial: el de la producció alimentària.

Donarem, doncs, el vot favorable a la tramitació parlamentària d’aquest projecte de Llei.

Aquest és l’origen d’un fet ben curiós: el delegat del Govern a les Terres de l’Ebre, s’ha cregut que, enlloc de ser el representant del Govern en el territori, era el representant del territori en el Govern. Així s’entén l’actuació esperpèntica d’un delegat que presenta la seva dimissió no davant el Govern que l’ha nomenat, sinó davant l’organització d’ERC a les Terres de l’Ebre, que evidentment no li accepta la renuncia. Que això passi, a part de reflectir una visió primitiva del funcionament de la democràcia , és conseqüència de la inexistència dels Consells de Vegueria que el nou Estatut preveu. El President de la Vegueria sí que podrà parlar en nom del seu territori des de la independència que li atorgarà no formar part del govern de la Generalitat.

El Govern de Maragall va crear un Comissió de tres consellers, el de Relacions Institucionals, que la presidia, el de Governació i el de Política Territorial per impulsar la nova organització territorial. Es van produir dos avenços decisius: La Generalitat va estructurar la seva actuació en set vegueries, nomenant set delegats del Govern, alhora que els diferents departaments anaven adaptant la seva organització interna a aquesta divisió. El segon avenç fou l’aprovació de l’Estatut, que preveia la creació de les vegueries. En la negociació del pacte de l’actual govern ERC va exigir que el Departament de Governació, encapçalat per Joan Puigcercos, assumís en exclusiva aquesta competència. El resultat, un any i mig desprès, és decebedor: Puigcercos ha abandonat la Conselleria sense haver fet res per desenvolupar l’Estatut en aquest sentit. Caldrà veure com aborda la qüestió el nou conseller, Jordi Ausàs, ex alcalde de la Seu d’Urgell i defensor des de sempre de la vegueria del Pirineu.

La situació no deixa de ser paradoxal. ERC adopta, en relació a les mesures excepcionals contra la sequera, posicions diverses al Govern, al Congres, a les Terres de l’Ebre i al Pirineu tot denunciant la manca de consideració dels Governs central i català envers aquests territoris, però alhora té a les seves mans la responsabilitat de dotar-los d’institucions pròpies i no l’exerceix. Ens calen ja la Llei d’organització territorial que estableixi les vegueries i reconegui el fet metropolità de Barcelona, la llei municipal i la llei de creació del Consell de Governs Locals. Qui forma part del Govern ha de governar.

Jaume Bosch. Portaveu del Grup d’ICV-EUIA al Parlament de Catalunya

En canvi, Espanya es va dedicar a batre rècords com el de blat de moro genèticament modificat conreat a Espanya el 2007, amb xifres que poden arribar a les 70.000 ha (segons estimacions per falta de dades oficials clares), que suposaria una quantitat propera al 20% del total de la producció nacional de blat de moro (352.000 ha), i d’un 60% en el cas de Catalunya.

El Govern Espanyol es va passar tota la legislatura recolzant la introducció de noves varietats de transgènics (per exemple: blat de moro RW 59122 (Herculex), 1507xNK603 i NK603xMON810) quan els estudis revelaven senyals de toxicitat que suposa un gran risc per la biodiversitat i per la salut, perquè en aquests moments cap autoritat científica pot garantir quins efectes tenen els organismes transgènics sobre la biodiversitat i els consumidors.

A més, aquest elevat risc de contaminació impossibilita la coexistència a l’aire liure de cultius convencionals i ecològics amb cultius d’organismes genèticament modificats (OGM) i, per tant, qualsevol intent seriòs cap a una agricultura més sostenible.

Com recorda avui Raül Romeva al seu post “Biocultura i Som lo que sembrem”, des d’ICV venim treballant per derogar les autoritzacions de les varietats de cultius transgènics aprovats fins ara, paralizant els processos d’aprovació, com a pas previ per declarar tot l’estat espanyol territori lliure de transgènics.

Segons Romeva, “anem, penso, pel bon camí, tot i que sigui a ‘ritme de cargol’. La prova és que fins i tot un mitjà tant anti-tota proposta provinent dels moviments ecologistes com La Vanguardia publica avui una entrevista amb Carlo Petrini, un dels fundadors del moviment Slow Food, i admet que aquest moviment està guanyant cada cop més força a Catalunya. No recordo ja quantes vegades he llegit a aquest i d’altres mitjans que això de proposar una Catalunya lliure de Transgènics era una involució, o quantes vegades m’he trobat sol, en debats amb col.legues d’altres formacions polítiques, de totes, defensant aquesta idea.”