Feeds:
Entrades
Comentaris

L’edició que tinc a casa del Diccionari General de la Llengua Catalana d’en Fabra no recull el terme “bonisme”. Però puc aproximar-ne una definició segons els que l’usen amb evident mala bava: “pràctica (política) dels grups socials que (fal·laçment) consideren preeminent la innocència edènica i connatural de la bondat humana”.

Vaig sentir per primera vegada l’ús d’aquest mot en boca de dirigients conservadors del país. L’utilitzaven com una llança contra els repsonsables polítics d’ICV -i contra algunes organitzacions de solidaritat- a propòsit de la defensa del dret humà a emigrar i a arrelar en una terra diferent a la nadiua. “Aquí no hi cabem tots” era el preàmbul que tensava l’arma: “El bonisme és una demagògia perillosa. Els bonistes destruiran la nostra cultura, la nostra estrcutura social, econòmica”, era l’arma llancívola.

Avui l’he tornada a sentir, de boca de la inefable Rahola, assot dels que anem errats. Darrerament són quasi multitud, els que usen la paraula. I el camp de referència del mot, és a dir, els objectius de la llança, s’ha eixamplat no poc. Són bonistes els animalistes, els que s’oposen a la tortura dels toros a l’arena, els que volen erradicar els OGM, els que creuen que 80 Km/h és una velocitat sàvia i prudent en les entrades a les grans urbs. També són “bonistes” els que creuen que el diàleg cultural és millor camí que no pas la histèria de confrontació. O els que es comprometen per una Palestina lliure i un lliure Sahara. Són “bonistes” els que fan solidaritat internacional sobre el terreny, o els que proposen un impost sobre els grans moviments de capitals dineraris. I etcètera. Hi ha una enorme llista de “bonismes” perpetrats per una creixent llista d’estúpids (o falsaris) “bonistes”.

Pel que fa a mi, no remeto ningú ni a Francesc d’Assís, ni a Jean Jacques Rousseau. Em dirien il·lús de pota blava, o carcamal dels nassos. I tanmateix, vet ací Sòcrates, Horaci, Thomas Moro, Montesquieu, Whitman o Saint-Exupèry…

Qui vulgui llançar l’arma contra els “bonistes”, pot fer un passeig per la Calàbria rabiosament contemporània, o per les “banlieus” parisines; pot viatjar a les ribes àrtiques encara xopes de la sang dels elefants marins; al cor de les petites illes del Pacífic que imploraven fa dos dies a Copenhagen; a les selves amazòniques desforestades per les hamburgueses. Poden, també, visitar Càritas Diocesana de Catalunya o Arrels…

No es tracta de professar el credo de la bondat innata dels humans, sinó de fer de la justícia social, de l’equitat, i de la conservació dels béns naturals l’expressió de la intel·ligència social. Just això: la intel·ligència contra l’astúcia, contra el cinisme social dels astuts.

La intel·ligència de la noblesa sempre és nova i sorprenent. L’astúcia del cinisme, en canvi, és tan vella com el dimoni. I sempre ha pudit a sofre, com el volcà al punt de l’esclat.

Francesc Pané, Magranes Madures

VÍCtimes de la xenofòbia

Ahír mateix vaig poder escoltar una bona notícia: la pesca es recupera a la costa de Kenia! Es més, els petits pescadors kenians podràn (almenys per ara) guanyar-se la vida o, simplement, portar algún peix a taula. I tot gràcies als pirates somalís (o això sembla), doncs a l’anar-se els grans pescadors internacionals (grans depredadors, entre ells els espanyols) per causa de la por als pirates, els caladors han tornat a crèixer.

En tot cas, aquesta “estranya” noticia contrasta amb el que tristament està succeïnt a Vic. Occident, el primer món, l’explotador, l’esquilmador, que viu per damunt de les seves possibilitats reals a costa d’explotar i esquilmar als “altres”, al tercer i quart món fonamentalment, interpreta la llei a coveniència, convertint en il·legals als explotats i refugiats de les pràctiques d’un primer món que, fins i tot, els vol negar qualsevol dret fonamental, fins i tot a poder viure.

Crec que el contrast entre aquestes dues notícies d’actualitat ens hauria de fer reflexionar a tots, però per damunt de tot, a l’èquip de govern de l’ajuntament de Vic.

Josep Antoni Moreno, Notes des de l’Ecosocialisme

I ara on VI(s)C?

Qui és un il·legal en aquest món? Què significa no tenir papers? Diuen que els nens naixen amb un pa sota el braç (és un dir, és clar), però enlloc no s’ha dit que naixen amb papers. Els papers els fem servir amb una finalitat administrativa: donen drets i també estableixen deures. Siguin benvinguts en aquest sentit. Negar l’empadronament als que no tenen papers, als “il·legals”, és negar-los drets que el nostre estat considera universals, com l’educació i la sanitat.  A Vic han fet un mal pas, ara. I és un pas que pot conduir a altres de pitjors, els quals tenen una llarga història d’exemples que m’estalvio exposar. Empadronar no és més que donar uns drets elementals, que han d’anar acompanyats d’uns deures, que cal fer sentir com a tals. Catalunya no és Xauxa ni un lloc on les fonts ragen llet i mel. Els que aquí vénen és perquè a la seva terra, les fonts, senzillament, estan eixutes.

Ramon Camats, A peu de carrer

VICtimari?

Vic havia estat, fa uns pocs anys, una fita per als educadors i educadores assenyats i renovadors del país. La ciutat d’Osona va fer el miracle de poder distribuir els infants i adolescents de famílies immigrades entre tots els centres educatius que posseeix; tant públics (relativament fàcil) com privats (una molt lloable iniciativa dels titulars). I ho va fer amb un consens social més que encomiàstic. Si Narcís es contemplava en l’espill de l’aigua, els educadors i els responsables polítics de l’educació ens contemplàvem en el mirall vigatà.

Després va ser que Vic inicià -no en solitari, però quasi- la mala idea de les “aules d’acollida segregades”. Aquesta iniciativa em semblà -i ho vaig dir- una mala idea. Les segregacions són contradictòries amb les acollides. Si l’argument és massa capciós, diré que les segregacions -encara que siguin d’acollida- acaben segregant.

Que el govern municipal de Vic hagi decidit ara -l’alcalde és un altre, encara que del mateix signe polític- que no empadronarà els immigrats i les immigrades “no legals”, és el pitjor regal de Reis que Catalunya podia rebre. Una dona immigrada “il·legal”, embarassada de vuit mesos, on infantarà? Quina casa podran llogar ella i el seu marit per a l’infant que arriba? En quina escola bressol acolliran aquest infant? Negar el padró, no ho va fer ni Herodes.

Negar el padró és negar el dret a arrelar. Es negar el dret a una residència (principi fonamental entre els fonamentals principis). Es, definitivament, negar el dret a tenir un lloc en el món.

La “il·legalitat” és una causa suficient per aïllar en el no res de vidre translúcid un ésser humà?

Alerta, que es comença amb qüestions tan artificials com aquesta i s’acaba fent categoria de coses tan artificioses com el color de la pell o el so que fan els noms propis. O és que no coneixem com ha anat el món -com li ha anat al món, vull dir!

Alerta, que la xenofòbia impregna tota matèria: matèria dreta, matèria esquerra, matèria confessional, matèria identitària… Són d’aquests materials, els grups que governen a Vic (CiU, PSC, ERC).

Una de les inclinacions més bàrbares de l’home és la repulsió xenòfoba cap a l’altre. Una altra és la repulsió homòfoba. I una altra, encara, és la fòbia al credo aliè.

El dret a “residir” és el dret a “exisitir per/amb als altres”. Podem sobreviure sense una identitat, encara que sigui amb sofriment. Però no podem fer-ho sense viure entre els altres, amb els altres… I entre “els altres” -cadascú és “altre”- mai no n’hi ha dos d’iguals. Aquesta és la meravella de la creació diversa, aliena a la voluntat humana. La meravella de la cultura -pròpia de la voluntat humana- és usar aquesta diversitat per fer-ne creació.

Vic és moltes, moltes coses bones. Entre elles, una llum en l’educació i un estel polar en les edicions humanístiques. Que no l’embrutin els prejudicis d’uns governants que potser -dic potser- ensumen massa vots. Ensumar vots pot perjudicar greument la salut pròpia i la dels que són a l’entorn.

Francesc Pané, Magranes Madures

flower200És trist, molt trist el que ens està passant. I el problema és ben nostre. Els tutti frutti únicament ens han de fer una ullada i ja tenen artilleria amb la que destrossar-nos. Trist. Molt trist que a més siguem nosaltres mateixos qui els assenyalem els objectius a batre. En aquest casos no hi conta la vella camaraderia. Tot és un campi qui pugui. Tothom es creu amb el dret de dir la seva, públicament! Som o no som un partit polític? De vegades, massa vegades, sembla que no. Que som la coalició de diversos crepuscles independents.

Crec que si volem jugar a primera divisió, hem de ser un equip de primera. I això passa per tancar files, com tot partit seriòs, davant situacions com les que estem visquem i protegir als nostres més enllà de les pròpies apreciacions, consciències personals o discussions de carrer. De ben poc serveix celebrar assemblees congressuals si no som capaços de creure i ser fidels a uns òrgans de direcció i unes línies ideològiques escollits i escollides democràticament per la majoria de la nostra militància. O és que les tanquem en fals?

I mentrestant els tutti frutti s’ho passen d’allò més bé tot observant com ens apunyalem públicament i, de pas, deixem sols, ben sols, als nostres representants davant l’acosament mediàtic que patim i patirem mentre siguem decisius per mantenir governs realment d’esquerres. Objectius per al seu encarnissament.

Decreixement

Els principals debats que es van erigir com protagonistes degut al finalment no realitzat transvasament del Segre van ser la planificació hidrològica, la solidaritat entre catalans, el savoir faire dels polítics…, però el tema estrella encobert de discussió, almenys per les terres de ponent, va ser el del decreixement.

El consum energètic va en augment, la qual cosa sembla una evolució raonable si s’entén que ens trobem en l’era de les tecnologies i atès que gairebé tot funciona amb electricitat. Però per altra banda, les reserves de petroli, que és la font energètica més emprada, estan disminuint a un ritme vertiginós i s’especula que a curt termini s’esgotaran totes les seves reserves.

D’aquí sorgeix la teoria del peak oil o zenit del petroli, una corba en forma de campana (corba de Hubbert) que indica que el consum de petroli arribarà a un màxim (que és la situació en que actualment ens trobem) i a continuació caurà en picat degut la seva desaparició.

A nivell global, la petjada ecològica és una manera de mesurar si el consum de qualsevol persona excedeix els recursos que la Terra ens té assignats per viure. És un indicador definit como l’àrea del territori ecològicament productiu (cultius, terres per pastar, boscos o ecosistemes aquàtics) necessaris per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produïts per una població.

S’estima que la biocapacitat del planeta és de 1’7 hectàrees per cada habitant; si haguéssim de repartir el terreny productiu de la terra en parts iguals entre els més de sis mil milions d’habitants del planeta, a cadascú li correspondria 1’7 hectàrees per satisfer totes les seves necessitats durant un any. Actualment, el consum mitjà per habitant i any és de 2’8 hectàrees, conseqüentment, a nivell global, estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre, de manera que segons els nostres hàbits de comportament necessitem més d’un planeta.

Respecte el debat energètic, s’obren dos models a seguir: apostar per l’energia nuclear per mantenir el ritme consumista o bé modelar un sistema energètic amb una gran presència de les energies renovables i una reducció de consums. Referent al sistema de vida, apostar per llums de baix consum, transport públic en lloc de cotxes amb un sol passatger, compra de productes locals, reciclar…, són activitats que poden contribuir a reduir el sobreús dels recursos del planeta.

El Club de Roma és una organització amb seu a Zurich, formada per científics, economistes, polítics, periodistes, associacions internacionals…, que pretén promocionar un creixement econòmic estable i sostenible de la humanitat En 1968 es van reunir a Roma, d’aquí el nom, un grup de 35 persones de 30 països diferents per parlar dels canvis que s‘estaven produint en el planeta per conseqüència d’accions humanes. La seva tasca encara perdura amb la publicació d’informes sobre el decreixement i moltes corrents ideològiques com l’ecologia política són conseqüència dels seus treballs.

Potser ha arribat l’hora de seguir l’exemple que el Club de Roma va impulsar a nivell mundial i des de les terres de ponent elaborar un model que serveixi de ruta evolutiva per evitar que algunes regions de Catalunya morin per un creixement il·limitat i en canvi altres ho facin per un creixement sense futur. Que Lleida es converteixi en la capital agroalimentària de Catalunya podria ser el primer pas.

Exemples del que ha succeït a Barcelona amb la gran apagada elèctrica o l’esfondrament de terres durant les obres de l’AVE són signes que el creixement desmesurat no és quelcom sostenible per la natura ni per la salut humana. Barcelona és una ciutat referent a nivell mundial, però el ritme frenètic de vida, la contaminació atmosfèrica, la massificació…, no són paràmetres que entren dintre de la denominada qualitat de vida. La deslocalització i el creixement harmònic (a nivell poblacional i econòmic) de tot el territori català ha de ser un dels reptes dels propers anys.

Les dimensions de Barcelona obliguen a que arribi la MAT perquè l’alta tensió serà insuficient si continua creixent; no hem de permetre que des del cap de Creus fins el delta de l’Ebre un passeig marítim acompanyi la platja; s’ha de valorar la feina feta pels agricultors i ramaders malgrat no treballin dins un despatx ni vesteixin amb americana i corbata… Necessitem una nova visió en tots els àmbits de la societat per no hipotecar la vida humana.

PD: El decreixement no és un moviment oposat al creixement i l’evolució, només pretén acabar amb el créixer sense cap motiu lògic, el créixer per créixer, tot i que cal ser conscients que en un planeta finit no podem acceptar un model de creixement econòmic i energètic il·limitat.

Actualment, el francès Serge Latouche és la veu més popular i entesa sobre el tema, qui treballa a l’Institut d’Estudis Econòmics i Socials pel Decreixement Sostenible.

Des d’una perspectiva ecològica, la teoria de les tres erres és una proposta àmpliament popularitzada per les entitats medi ambientals a fi d’apropar la societat vers un consum sostenible i responsable. S’entén com Consum Sostenible aquell que és medi ambientalment net, socialment just i econòmicament rentable i com Consum Responsable aquell que només es realitza per qüestions realment necessàries i en la mesura adequada.

Les 3 erres són: reduir, és a dir, no comprar o consumir productes o energia que no són necessaris; reutilitzar, que significa donar-li un nou ús a un producte que ja no s’utilitza i reciclar, que consisteix en emprar parts del producte en el procés de fabricació d’un altre producte.

Podem utilitzar un cd-room com a posagots o dissenyar una làmpada amb les capses dels cd’s que ens sobrin; per altra banda, podem reciclar l’oli domèstic per elaborar biodiesel o reciclar folis ratllats per transformar-los un altre cop en paper per poder utilitzar-los novament. També és interessant conèixer el terme preciclar, que consisteix en evitar la generació de qualsevol producte que posteriorment s’hagi de reciclar; així per exemple, si quan anem al supermercat portem una bossa de roba per transportar els productes comprats, evitarem la gran quantitat de bosses de plàstics que posteriorment hauran de ser reciclades.

Al reciclar vidre s’estalvia un 90% d’energia i per cada tona reciclada s’estalvien 1,2 tones de matèries primeres; recuperar 2 tones de plàstics equival a no utilitzar una tona de petroli; per cada tona d’alumini s’estalvien 4 de bauxita, que és el mineral per obtenir alumini, i s’estalvien 2 tones de residus contaminats i de difícil eliminació; una tona de paper significa salvar 17 arbres…

Darrerament, la importància dels models de consum a nivell global han adquirit tanta importància que es comença a parlar de la regla de les 6 erres, afegint 3 nous conceptes com són: repensar el mode de vida que porta la societat per determinar les necessitats bàsiques; reestructurar el sistema econòmic per evitar que es produeixin bens superficials; i redistribuir els recursos del planeta equitativament per satisfer les necessitats bàsiques prèviament concretades.

h

Us recomano que visiteu el bloc Ecoinventos per comprovar com la imaginació té molt a veure amb la reutilització i el reciclatge. Conserva, crea, inventa. Potser alguna idea pots aplicar avui que és el Dia Mundial del Reciclatge.